Diuen que maya significa homes i dones de blat. Doncs així són els homes i dones d’aquesta terra. Arrelats a la terra, resistents (a tempestes, vents, sol…) i descaradament senzills.
Pels mayes la terra és quelcom més que un territori on viure o un camp que cultivar, és la MARE TERRA.
El nicaragüenc Omar Cabezas la descrivia com ‘la madre, mujer, medio de vida, cariño, sentimiento, relación secreta’. I afegia:
Hoy que te he perdido
Me doy cuenta
Que si no fuera ‘plomo’
Fuera mierda
(‘plomo’ són les inicials de Patria Libre o Morir).
Sembla que a nosaltres, urbanites, occidentals, ens costa una mica entendre la cosmovisió d’aquests pobles i, sovint, són titllats de ‘pobres’, així, amb menyspreu, quan simplement porten vides senzilles i austeres. Els que són desposseïts de les seves terres els arranquen més que això, els arranquen l’ànima. Aleshores si que esdevenen pobres: sense aliment, sense llar, sense terra, sense ànima.
En aquest país estrany que és Mèxic, que s’omple la boca amb la cultura dels seus pobles originaris mayes i azteques i que ven i trafica amb el seu folklore, les seves construccions sagrades i les seves curioses llengües, ha marginat, exclòs i esclavitzat durant segles als milers d’indígenes que encara avui viuen en aquesta terra. Hipòcrita contradicció…
Saramago somniava:
Ojalá algún día puedan entrar jueces justos y contar el número de víctimas
las muertas y las vivas.
Així que un dia, sense importar arribar abans i primer, sinó tots i a temps, el poble indígena (i no) es va començar a organitzar i exigir justícia. ‘Lentos pero avanzando’, com els caragols.
El Subcomandante Insurgente Marcos, aquest personatge carismàtic que crea tanta controversia, explicava,
‘y miren lo que son las cosas, para que nos vieran nos tapamos el rostro;
para que nos nombraran nos negamos el nombre;
apostamos el presente para tener futuro;
y para vivir… morimos.’
I aquesta gent anomenada analfabeta, que la majoria no parla espanyol i que no ha tingut la oportunitat d’anar a cap escola, ha anat construint un discurs i una consciència col·lectiva amb paraules senzilles, clares i contundents. I és que, tal com apuntava Saramago:
Tal vez, en el fondo, necesitemos insistir
en el valor de las palabras, no se trata
de decir muchas más, lo que importa
es repetir las esenciales.
Una de les moltes coses que hem après en aquests mesos ha estat com d’alliberadores o perilloses poden ser les paraules. Segons des d’on es pronunciïn o s’interpretin. Des de dalt, o desde abajo y a la izquierda, que diuen aquí.
Que pervers pot arribar a ser repetir algunes paraules fins a l’extenuitat… llibertat, justícia, democràcia, igualtat, minories… o solidaritat.
Galeano deia,
‘La caridad es humillante porque se ejerce verticalmente y desde arriba; la solidaridad es horizontal e implica respeto mutuo’.
I així nosaltres, en aquest blog, involuntària o inconscientment, hem optat pel silenci aquests mesos. Respectant, d’alguna manera, el moment de silenci que es viu actualment a la lluita aquí a Chiapas.
Ens diuen que a Mèxic no hi ha cap guerra, però que quedi clar, n’hi ha dues: la del señor Calderón contra la delinqüència, el narcotràfic i la inseguretat i, per altra banda, una guerra de baixa intensitat contra els indígenes, els que defensen la dignitat de la terra i els qui promouen l’autonomia i l’autodeterminació dels pobles al marge del Mal Govern.
Vam arribar aquí curiosos i espectants per conèixer aquesta lluita que ens sonava i no sabíem gaire d’on venia. En aquests mesos, hem escoltat i observat amb humilitat, hem conegut col·lectius i gent diversa i, sobretot, no hem parat d’aprendre.
Per qui vulgui treure-hi el nas… us deixem uns enllaços interessants:
www.komanilel.blogspot.com
www.cideci.blogspot.com/
www.radioinsurgente.org
‘¿A qué venís, extranjeros, con motivo de esta revuelta zapatista? ¿Cuál es vuestro propósito? La respuesta: Los extranjeros venimos a México a aprender.’
Manuel Vázquez Montalbán
Una abraçada,
desde algún lugar de las montañas del sureste mexicano...
El 'velo de la novia' a El Chiflón.
Les grutes de San Rafael a Montebello.
Una oració a la Verge de les Barricades.
Un intent de vista des de l'església de San Cristóbal.
Un gran mural.
