10 de març de 2011

Reflexions 'chiapanecas'...

Diuen que maya significa homes i dones de blat. Doncs així són els homes i dones d’aquesta terra. Arrelats a la terra, resistents (a tempestes, vents, sol…) i descaradament senzills.

Pels mayes la terra és quelcom més  que un territori on viure o un camp que cultivar, és la MARE TERRA.

El nicaragüenc Omar Cabezas la descrivia com ‘la madre, mujer, medio de vida, cariño, sentimiento, relación secreta’. I afegia:

Hoy que te he perdido
Me doy cuenta
Que si no fuera ‘plomo’
Fuera mierda

(‘plomo’ són les inicials de Patria Libre o Morir).

Sembla que a nosaltres, urbanites, occidentals, ens costa una mica entendre la cosmovisió d’aquests pobles i, sovint, són titllats de ‘pobres’, així, amb menyspreu, quan simplement porten vides senzilles i austeres. Els que són desposseïts de les seves terres els arranquen més que això, els arranquen l’ànima. Aleshores si que esdevenen pobres: sense aliment, sense llar, sense terra, sense ànima.

En aquest país estrany que és Mèxic, que s’omple la boca amb la cultura dels seus pobles originaris mayes i azteques i que ven i trafica amb el seu folklore, les seves construccions sagrades i les seves curioses llengües, ha marginat, exclòs i esclavitzat durant segles als milers d’indígenes que encara avui viuen en aquesta terra. Hipòcrita contradicció…

Saramago somniava:
Ojalá algún día puedan entrar jueces justos y contar el número de víctimas
 las muertas y las vivas.

Així que un dia, sense importar arribar abans i primer, sinó tots i a temps, el poble indígena (i no) es va començar a organitzar i exigir justícia. ‘Lentos pero avanzando’, com els caragols.

El Subcomandante Insurgente Marcos, aquest personatge carismàtic que crea tanta controversia, explicava,

‘y miren lo que son las cosas, para que nos vieran nos tapamos el rostro;
para que nos nombraran nos negamos el nombre;
apostamos el presente para tener futuro;
y para vivir… morimos.’

I aquesta gent anomenada analfabeta, que la majoria no parla espanyol i que no ha tingut la oportunitat d’anar a cap escola, ha anat construint un discurs i una consciència col·lectiva amb paraules senzilles, clares i contundents. I és que, tal com apuntava Saramago:

Tal vez, en el fondo, necesitemos insistir
en el valor de las palabras, no se trata
de decir muchas más, lo que importa
es repetir las esenciales.

Una de les moltes coses que hem après en aquests mesos ha estat com d’alliberadores o perilloses poden ser les paraules. Segons des d’on es pronunciïn o s’interpretin. Des de dalt, o desde abajo y a la izquierda, que diuen aquí.
Que pervers pot arribar a ser repetir algunes paraules fins a l’extenuitat… llibertat, justícia, democràcia, igualtat, minories… o solidaritat.

Galeano deia,

‘La caridad es humillante porque se ejerce verticalmente y desde arriba; la solidaridad es horizontal e implica respeto mutuo’.

I així nosaltres, en aquest blog, involuntària o inconscientment, hem optat pel silenci aquests mesos. Respectant, d’alguna manera, el moment de silenci que es viu actualment a la lluita aquí a Chiapas.

Ens diuen que a Mèxic no hi ha cap guerra, però que quedi clar, n’hi ha dues: la del señor Calderón contra la delinqüència, el narcotràfic i la inseguretat i, per altra banda, una guerra de baixa intensitat contra els indígenes, els que defensen la dignitat de la terra i els qui promouen l’autonomia i l’autodeterminació dels pobles al marge del Mal Govern.

Vam arribar aquí curiosos i espectants per conèixer aquesta lluita que ens sonava i no sabíem gaire  d’on venia. En aquests mesos, hem escoltat i observat amb humilitat, hem conegut col·lectius i gent diversa i, sobretot, no hem parat d’aprendre.

Per qui vulgui treure-hi el nas… us deixem uns enllaços interessants:

www.komanilel.blogspot.com
www.cideci.blogspot.com/
www.radioinsurgente.org


¿A qué venís, extranjeros, con motivo de esta revuelta zapatista? ¿Cuál es vuestro propósito? La respuesta: Los extranjeros venimos a México a aprender.’
Manuel Vázquez Montalbán



Una abraçada, 
desde algún lugar de las montañas del sureste mexicano...


El 'velo de la novia' a El Chiflón.

Les grutes de San Rafael a Montebello.

Una oració a la Verge de les Barricades.

Un intent de vista des de l'església de San Cristóbal.

Un gran mural.



2 de gener de 2011

Un petit conte chiapanenc

[hi ha algunes expressions mexicanes que, de ben segur, entendreu]

La historia de la H que quería dejar de ser muda

Había una vez una H que parecía una mujer pero era un hombre, o sea era hermafrodita.
Vivía el el cerro de Huitepec en el número ocho.
Su comida preferida eran los huevos horneados con mucho chile.
Tenía la habilidad de chasquear los dedos y chuparse el hombro al mismo tiempo. ¡Che viste!.
Venía de un hogar humilde y vivía con sus hermanos y hermanas, pero todos eran huérfanos.
Y la H quiso buscar chamba para chambear, pero ¡chale! no había chamba. Y agarró su chaleco y sus huaraches y dejó de chupar chela. Y como una heroína salió a la calle a mostrar sus habilidades. Y vió que muchos eran los que luchaban, ¡no estaba sola!.
Y quiso dejar de ser muda y quiso hablar y contar su historia y la de los demás. Ella veía en la gente que chambeaba y que buscaba chamba humildad, honradez y humanidad.
Comenzó a repartir hojas y a contar cuentos del derecho y del revés.
¿Cómo lo ves? ¡Chido pues!
Y de repente, ¡qué horror!, la hemoglobina se le hundió hasta los pies y todo su buen humor se hizo humo.
Un hombre que no era harapiento se lo miraba hosco.
"¡Oh! - dijo ella - Quiere bailar un cha cha cha?".
Él continuó con su hostigamiento.
Y ella contestó: "Que facho, que falta de humor!".
Y el hombre histérico se molestó. Como era miembro de la HAMPA, con su gran poder la mandó aprehender. Y la metió en un hoyo oscuro y húmedo. A las hermanas y a los hermanos, enterados de la injusticia que sufrió la H les hirvió la sangre e hicieron una huelga de hambre.
Pero a los del poder hegemónico no les importó poque tienen hielo en el corazón. Los defensores de los derechos humanos y la gente honrada y humilde que la H había conocido se hicieron uno e idearon un plan para liberarla. El plan consistía en hilar un hilo con los rayos de la luna que llegara hasta el oscuro hoyo donde habitaba ahora la H.
Y ese hilo deshilachado se hundió en el hoyo arrojando luz de luna a la H que quería dejar de ser muda.
Y así es como la H huyó de las garras de la humillación y de las hordas hegemónicas y gritó: "¡Hasta la victoria siempre! ¡Ni una H muda presa nunca más!"
Y así fue como la libertaD se transformó en libertaH.
Y colorín colorado este contrahegemónico cuento se ha acabado.

Esperem que us hagi agradat.
Petons i feliç 2011!!

26 de desembre de 2010

Comentari gastronómic

[Perdó, només tenim accents tancats i no hi ha ce trencada]

Dedicat a la família Saborido, que sabem que són del bon menjar i, per tal de tranquilitzar les mares: si, mengem bé, molt bé!
No hi prou espai al blog per exposar la varietat de plats deliciosos, comencant pels tacos, burritos, quesadillas, mamelitas, flautes, sopes (que no té res a veure amb un caldo), tlayudas, ... que són, en diferents formes i presentacions, tortillas de blat de moro, amb frijol, carn, tomáquet, ceba, llimona, cilantre i, evidentment, salsa picant de xile.
Chilaquiles, enchiladas, tortillas entomatadas, chipotles, moles diversos (salses de xocolata i xile) amb carn, atole, tamales, advocat "per un tubo" ...

Els "Chapulines" es mereixen un parágraf a part. Tot va comecar a Colola on, parlant amb un amic canadenc, vam tenir la brillant idea de cacarlos i tastar-los, passats per la paella, amb llimona, sal i "salsa Valentina" (la salsa del país per ontonomásia).
Allá feien 10 cm. ben bons i, en paraules textuals del canadenc, eren molt "jugosos". A Oaxaca, són de diverses mesures, des d'1 fins a 5 cm., i estan cuinats al mojo de ajo, amb llimona i sal o amb xile. Els carrers n'estan plens i la gent se'ls mengen com cacahuets (aquí, "cacahuates").
També es troben fruites de molts colors i formes: cocos, papaies (com les de Colola cap), mangos, plátans, maracuyá, tamarindo, jamaica, pinya, síndria, meló, durazno (préssec), ciruelas (que no són prunes de les nostres), maduixes, jícama, toronjas ("pomelos"), ... Poden ser en forma de suc, d'aigua fresca o amb xile, sal i llimona (evidentment).
Frijoles blancs, negres, vermells, "machucados", "en guisado", d'acompanyament, com a salsa, de plat principal ...
A la costa, a Colola, trobávem "camarones" (gambes) i espectaculars llagostes a preus irrisoris.
Pels carrers pots trobar tot tipus d'aperitius (botanas) com: patates, ceba, fregits, fruites, dolcos de colors sospitosos ... I tot, sempre, amanit amb sal, llimona i "Valentina bien picosa".

La conseqüéncia de tota aquesta varietat és una societat amb homes i dones forca refets del tipus "barrilet" i el primer país del món, superant als Estats Units, en obesitat.

En teniu prou o en voleu més?

 Salsa de xile vermell, sempre a totes les taules.

 Xiles variats. Diuen que n'hi ha més de 60 tipus.

 Tacos de barbacoa, un clássic.

 Tlayuda.

 Tortillas entomatadas amb "cecina de res".

I, per finalitzar... "Chapulines!!!!"
Mmmmmmmmm!!!

15 de desembre de 2010

Algunes fotos pendents...

El cartell de benvinguda a Cuba. Com veieu, és espectacular. Aquesta és la primera impressió que ens vam emportar de l'illa!

Una tortuga de les grans, a la que vam molestar mentre feia el seu niu. 1'10m de pura tortuga negra. Óraleee!

El gran caçador avistant una iguana ferotge a l'horitzó... Intent fallit. No va haver-hi iguana per dinar.

El Santuari de la Mariposa Monarca, Zitácuaro. Milers de papallones arriben cada any des de Canadà per fer la seva particular migració.

Una d'elles va venir a fer-nos una cordial salutació.

Ja arribats a Oaxaca, terra de lluites i alçaments populars. Amb una de les cares més famoses del país. Zapata vive!

Cada cop més integrats a la vida mexicana...

6 de novembre de 2010

3 més


El moment màgic de l'alliberament

 Una de les grans

El "Campamento Tortuguero" de Colola


5 de novembre de 2010

Les fotos promeses

 Sembla de joguina

Intentant aixecar el vol

Al viver de cries



No sabem què passa que només ens deixa penjar-ne tres...

Finalment, tortugues

(Perdoneu. No tenim accents al teclat.)

Ja estem aqui, a la Capital Mundial de la Tortuga Negra, Colola, Michoacan, Mexico.
(Colola, com Sabadell, tambe es capital del mon en general - aquest comentari ja sabeu de qui es i jo no hi estic d'acord, que consti...-).
Vivim al mes pur estil Tom Hanks a 'Naufrago'. Pero amb alguns privilegis que ell no tenia: un fogo amb gas per cuinar, un pou amb una banyera d'aigua dolca, i quatre neveres de camping per guardar les provisions alimentaries.
Dormim sota un sostre d'estrelles i amb una banda sonora amb olor a mar. Aixo si, ben acompanyats d'un regiment d'animalets amb diferents mesures, formes i colors (formigues diverses, aranyes de les gracioses i de les peludes, saltamartins gegants, llangardaixos, ocells (com el 'pajaro carpintero'), gripaus, rates i ratolins, iguanes, algun lleopard i una infinitat mes d'altres que ni tant sols coneixem). I tot aixo sota l'atenta mirada de centenars, de milers de tortugues.
Quan comenca a baixar el sol, dels nius comencen a sortir milers de tortuguetes recent nascudes que busquen, desesperada i instintivament el bravut (que no barbut) ocea Pacific. Son rapides, nervioses, gracioses i molt petites.
I quan ja es fosc, els possibles pares i mares d'aquestes segueixen amb l'ardua tasca de posar mes i mes ous per perpetuar l'especie.
Aquestes ultimes son grans i mooolt lentes, pero espectaculars. I no fan tanta gracia quan, despres de muntar la paradeta per anar a dormir i de fer una volta per la platja, ens trobem que una tortuga de metre i mig se'ns ha avancat i ens ha robat el lloc! (i mira que es dificil que una tortuga se t'avanci...).

Tambe ens haurieu de veure desenterrant crancs i 'xocolopas' que ens fan d'esquer per anar a pescar des de dalt d'una immensa roca, o fent-nos els valents desfiant ones gegants i acabant amb els colzes i genolls ensanguinats a causa de la furia d'aquestes.

Aqui, al Campamento Tortuguero, ens encarraguem principalment de coordinar el grup de voluntaris; aconseguir els comestibles per menjar cada dia (que prou odissea es), muntar alguna excursio de tant en tant i gestionar el petit pressupost que tenim per cada camp de treball.

Cada nit ens organitzem per tal de col.laborar amb el tortugueros en les diferents tasques que hi ha: patrullar per les diverses zones de la platja per prevenir els furtius, detectar i mesurar les tortugues que venen a pondre els ous, traslladar alguns ous al viver per tal d'assegurar la seva supervivencia, comptabilitzar i registrar els milers de cries que neixen i portar-les al mar per alliberar-les. I tot aixo entre sopa i ouets fregits de tortugueta... (es broma!! a les tortuguetes ni tocar-les, eeh!)

A vegades se'ns fa dificil treballar al ritme mexica pero poc a poc ens anem avessant i anem entenent que nosaltres sols no salvarem totes les tortugues del mon. En tot cas aquesta gent en sap un (p)ou i estem aprenent moltissimes coses.
Sabieu que de cada cent cries que neixen nomes una arribara a ser adulta? I que s'aparellen flotant a l'aigua? I que quan neixen poden estar una setmana sense aliment?

Doncs de moment aixo es tot des de la Capital Mundial de la Tortuga Negra.

Toni i Laia, TVColola, Michoacan, Mexico.

Sete, moltes gracies per la teva fidelitat constant al blog i per escriure sempre!!
Albert gracies per comentar, quina il.lusio. M'encanta tenir una familia tan internauta!!
Jaumetix, la teva poesia sempre ens acompanya. Les parets de Mexic en van plenes. Gracies per la teva literatura exquisita.
Pips, en catala o en castella, com sigui, ens agrada molt saber de tu!!

I com sempre, gracies a tota la resta de sapastres.


Avui ja no tenim temps, pero entre dema i dema passat pemjarem les fotos... ¡¡Ahorita nos ponemos!!