22 d’octubre de 2010

...i més Teotihuacán...

I la piràmide de la Lluna des de baix.

Pueden pasar a "saumarse", pueden pasar...

Aquesta és una frase que vam sentir infinites vegades quan uns avis vinguts de no sabem on, es van plantar al nostre costat amb un carregament d'incens, capaç de purificar tot Mèxic sencer.
Mentrestant, els dependents de les botigues, amb el micròfon a la mà, anuncien les ofertes del dia a tot el barri.
Música en altaveus a punt d'explotar, sirenes, fum, gent i, sobretot, policia, molta policia. Homes i dones vestits d'"Action Man" carregats amb un assortit d'armes diverses (mai més petites d'un metre) patrullant i "protegint" els carrers de la ciutat.
Això és DF, amics. Com comprendreu vam marxar corrent.

Ens vam refugiar a Teotihuacán. Un petit paradís de piràmides ancestrals, les quals vam coronar una a una.

La Frida Kalho també ens va convidar a passar per casa seva. Un oasi a la ciutat.

I també vam poder descobrir el nou concepte de "motxilero" del segle XXI, amb el portàtil enganxat al cul i fent vida 24 hores dins l'alberg (and all in english, of course!!).

I d'aquí cap a Morelia amb un "sprint" final ja que, abans d'agafar el bus, descobrim que ens hem deixat el "pavo" i el formatge (que ens van costar molts eurus... ehh joan...) a la nevera de l'alberg.
Morelia ja és una altra cosa. Una mica més de pau i tranquil·litat. Molta vida universitària i amb l'estil ianqui mexicà latent.
Ens trobem un festival de cine impressionant i gaudim d'una setmana de documentals, curtmetratges... que un dia us escriurem per a que els xafardegeu.
I tot això, envoltat d'un magnífic jardí d'orquídies excepcionals.
Us deixem unes fotos...

I demà ja serem a Colola per a conèixer finalment les famoses tortugues...

Ens encanta llegir els vostres comentaris.

 Al cim de la Piràmide del Sol, a Teotihuacán.

 Curiós detall dels carrers mexicans...

 Parets antagòniques a la realitat...

I la bellesa d'una de les orquídies.


Una forta abraçada i fins aviat. 

13 d’octubre de 2010

Algunes fotos de Cuba, mi amol!!

 A playa Ancón... després de l'atac dels jejens. Gaudint de la sorra blanca i les aigües turqueses

A Santa Clara, amb un company que ens vam trobar pel camí. El coneixeu?

I un missatget...

11 d’octubre de 2010

encara des de La Habana, Cuba...

Tècnicament ja som a la Ciutat de Mèxic: una bogeria. Però nosaltres encara caminem a ritme d'aquesta illa fascinant que ens ha encantat. A peu, amb carro, amb cavall, nedant, en bus, en trenet... Les dues monedes, el doble nom de molts carrers, l'Estat revolucionari i repressor, la publicitat inexistent...Cuba fa pensar.
Voliem fer un escrit de reflexió política i dos de benavinguts no ens hem posat d'acord...
En tot cas, els paisatges que hem anat resseguint són els següents:

La Habana, una dona traient el cap per la finestra. La Habana són quatre veïns jugant al domino al carrer. Són torsos nus d'homes musculats que es mostren a la ciutat i una mulata de curves perfectes que trampeja les deformitats de l'asfalt. I també és una iaia entrenyable que ens llança petons carnosos tot picant l'ullet pintat de blau! L'Esther...

Viñales, en canvi, podria ser una cançó de Roberto Carlos (el gato que está, triste y azul...). És, sens dubte, un balancí gronxant-se a cada porxo i homes espectants davant lluites de galls. Un 'guajiro' que crida el cavall i proposa un 'guarapo' pel camí. Arribar a una cova d'estalactites que acaba essent piscina natural!

I un maratonià obsessionat ens porta fins a Trinidad. Homes i dones ballant salsa descaradament al ritme de l'orquestra, i una platja deserta. Els nostres cossos a topos massacrat pel 'jején' -altramentdit puçes de sorra-. Vam fer el mort a les portes del paradís.

I Santa Clara té només un nom per nosaltres: Julio Guerra i Niebla. Un ex-guerriller de l'exècit Rebelde que la convicció el portà des de la petita Santa Clara al salvatge Congo. Santa Clara té gust a 'raspadura' amb formatge sota la mirada constant del Che. I també és una bona mescla de punks cubans, lloros malparlats, transexuals i teatre improvisat.

L'Estat Cubà està pensat i construit per ajudar i protegir al poble. Però sense el poble.
Deixant a la seva sort el sistema clandestí de 'trapicheo' constant.
Fidel ha treballat molt per Cuba. Raúl ja és una altra cosa. -Se sent per aquí...

En tot cas, els cubans lluiten, no es rendeixen i han desenvolupat una admirable capacitat d'imaginar, sobreviure i trobar alternatives. I a sobre, rient i ballant d'aquesta manera!

A Cuba hi tornarem.
Queda escrit.



-de seguida que poguem, fotos i més comentaris. Aquí a Mèxic l'accés internet ja és més senzill!-.

1 d’octubre de 2010

Comença el compte enrere...


Amb nervis, emoció, alegria, tristesa,... i moltes ganes d'agafar el puto avió!!
Quines dues setmanetes de comiats, sopars, dinars, adèus, llàgrimes, riures i més riures...
i molt d'agraïment a tothom.
Ens heu fet sentir les persones més afortunades del món.
Petons i abraçades!!

Ara si, comença l'aventura. Pròxima estació: La Habana, Cuba.